Benvolguts veïns i veïnes, ha arribat l’hora de deixar enrere les antigues receptes per a la convivència. Per què invertir en educació, confiança i comunitat quan podem gastar-ho tot en càmeres de videovigilància?
Les càmeres no parlen, no eduquen i no escolten... però enregistren amb una fidelitat emocionant.
Tot i que els estudis diguin el contrari, lo important d’un bon govern és fomentar les creences i no actuar amb esperit crític i amb la ciència com a base.
La Campbell Collaboration (Welsh & Farrington, 2020) afirma que només redueixen el delicte en aparcaments, però no als carrers ni als barris. Clarament, la conclusió és que cal transformar tots els carrers en aparcaments.
El College of Policing (2021) diu que és més el cost de la intal·lació i el manteniment de les càmeres que la reducció real del crim.
Doncs res, deu vegades més càmeres i fet!
L’Urban Institute (2011), sempre tan pessimista, assegura que els delinqüents simplement es desplacen a altres zones sense càmeres. Solució òbvia: instal·lem càmeres també a les altres zones. I si es mouen més lluny, posem-ne als autobusos, als boscos i, per precaució, a la lluna.
I si algú diu que seria millor invertir en educació, cultura o confiança entre veïns, recordem una veritat universal: cap càmera ha suspès mai un examen, ni ha fet una abraçada sospitosa.
En definitiva, visquem tranquils sota mil ulls electrònics. No importa si les càmeres no redueixen el crim: almenys podrem veure’l després en 4K, amb angle ampli i so ambiental. Amb prou càmeres, ja no caldrà ensenyar civisme; això sí que és progrés!
Conclusió: Menys escoles, més pantalles. Menys comunitat, més resolució. I un futur on la seguretat no es construeix... sinó que es grava.
Gràcies Juan Luis Ruiz per aquesta Vilanova del futur
Que tinguis un bon diumenge videovigilat!
