Lo femení reduït a uns pits ferms

A Vilanova i la Geltrú la paritat política no avança. Però és que... com hauria d’avançar? Les dones ja tenen feina. Feina de veritat. Importantíssima. Essencial per al funcionament d’aquest gran engranatge social.

Perquè si les dones omplissin els plens municipals, qui prepararia els tuppers de la canalla? Qui fregaria els vàters? Qui estendria la roba abans que faci sol? Qui trucaria al metge per demanar hora pels avis? Qui trauria les lleganyes dels fills cada matí mentre esmorzen?

És normal, doncs, que els plens municipals siguin cada cop més plens d’homes. Ells poden. Ells tenen temps. Ells poden seure tranquils a les comissions, als despatxos, als consells d’administració. Ells poden discutir pressupostos fins les tantes. No cal que surtin corrents perquè la criatura té febre. No cal que parin atenció a si falta llet o paper de vàter. Això és feina d’elles.

Per tant, benvinguda sigui la nova Víbria del barri de Sant Joan: la bèstia amb pits. La bèstia que surt per fer bonic, uns dies a l’any, i després cap al magatzem, a descansar. Igual que les dones: les volem visibles a la festa, a la cultura, als actes del 8 de març... però no a decidir res important. No a fer política de la grossa. Això, per als dracs.

Perquè si les dones es dediquessin a fer política... qui ho faria tot l’altre? Qui sostindria aquest món invisible de tasques callades que permet que els homes “tinguin temps” per ser regidors, alcaldes, diputats?

Quin desastre, si les dones es posessin a manar! El poble es quedaria sense àpats calents, sense llençols nets, sense carmanyoles a punt per demà. Les criatures arribarien despentinades a l’escola. Les reunions de pares i mares quedarien buides. Els avis no rebrien la visita de rigor. La casa s’ompliria de pols. Les plantes es moririen.

No, no pot ser. Per això el poder continua sent masculí. Per necessitat. Per pur equilibri còsmic.

I si alguna dona volgués escapar d’aquest destí —si gosés voler un càrrec de responsabilitat real— ja se sap: caldria que cridés fort, que es disfressés de Víbria, que mostrés els pits i escopís foc. Perquè només les bèsties de cartró poden ser femení visible sense fer nosa.

Les dones reals, les de veritat, callades i invisibles, tenen altra feina. La de sempre. La imprescindible. La que no surt a les fotos. La que no s’aplaudeix al ple. La que permet que el món funcioni... i els homes governin tranquils.