Aquesta setmana hem viscut a nivell local una estratègia comunicativa molt típica per blanquejar vulneracions de drets fonamentals, especialment del dret a l’habitatge, i per desplaçar la responsabilitat institucional cap a les pròpies víctimes.

A Vilanova i la Geltrú s’ha desallotjat una nau ocupada. El motiu? “Deficiències estructurals”, “acumulació de deixalles” i, com sempre, “risc per a la seguretat”.

La fórmula és tan eficient que ja no cal ni justificar-la: només cal pronunciar “seguretat” perquè qualsevol dret humà desaparegui discretament entre informes tècnics i notes de premsa institucionals.

Però el que s’ha desallotjat no és només un espai: és una part incòmoda de la ciutat.

Els desnonats no tenien contracte, ni hipoteca, ni tassa de vàter, ni fotografies familiars penjades a les parets. De fet, no tenien ni parets. Per tant, la seva desaparició no altera l’ordre natural de res.

Això sí, ara el barri és més segur —sobretot per als que mai no van estar en perill.

El llenguatge és clau. No es diu “fer fora gent sense casa”; es diu “netejar un espai degradat”. No es parla de pobresa; es parla de “conflictes de convivència”. I així, el problema canvia de categoria: de social a policial, de polític a tècnic.

El miracle de la semàntica al servei de la consciència tranquil·la.

Aquest mecanisme no és exclusiu de Vilanova. A Gaza, Israel fa servir el mateix argument —amb més pressupost i menys metàfores—: bombardeja “per garantir la seguretat”, destrueix cases “per neutralitzar amenaces”.

El relat és idèntic, només canvien les proporcions: aquí desallotgem 16 persones; allà, 2 milions. Però l’essència és la mateixa: la seguretat d’uns sempre es construeix sobre la vulnerabilitat dels altres.

Potser la veritable deficiència estructural no era la nau, sinó el sistema que prefereix enderrocar sostres abans que aixecar consciències, empatia, comunitat... Però clar, això no surt a cap informe d’urbanisme.

Però què sabrem nosaltres si només som folls...