Quan el pecat es converteix en protocol
Diuen que ho fem per protegir-lo, que ho fem per preservar-lo, o que ho fem per garantir-ne la continuïtat. I així, a poc a poc, hem anat convertint el Carnaval en una peça de museu.

El Carnaval neix com a interrupció. Com a esquerda. Com a temps excepcional on l’ordre s’inverteix, el poder es caricaturitza i el poble s’atorga el dret —efímer però sagrat— de riure’s de tot. De tot.

Però quan el Carnaval es va convertir en patrimoni, va deixar de ser pecat. I sense pecat no hi ha Carnaval. Hi ha recreació històrica.

La patrimonialització té bones intencions: protegir rituals, evitar la banalització, impedir que el mercat ho devori tot. Però en aquest intent de conservar correm el perill de dissecar. I el que era viu es converteix en protocol, com una sardina en arengada.

El Carnaval va morir el dia que va passar de ser un desordre popular a ser un expedient administratiu. I és que quan cal demanar permisos per a la irreverència, quan la transgressió ha de cabre en una graella horària, quan la sàtira es revisa abans de sortir al carrer, o quan la por a l’excés pesa més que el dret al desordre, estem recreant una rua de Sitges.

Si el Carnaval és el temps de capgirar rols, d’exagerar-los fins a la caricatura, de jugar amb el límit, no podem convertir-lo en una cerimònia asèptica. No podem exigir-li que sigui salvatge però ordenat. Que sigui irreverent però correcte. Que sigui desbordat però assegurat.

El problema no és tenir tradició; el problema és confondre tradició amb rigidesa. El problema no és estimar la festa; el problema és voler controlar-la.

Un Carnaval patrimonialitzat corre el risc de convertir els participants en figurants del seu propi relat. En custodis d’una imatge oficial. En guardians d’una essència fixada en acta. I el Carnaval no és una acta; ha de ser una sacsejada.

El dia que el desordre deixa de ser incòmode, deixa de ser desordre. El dia que el poder ja no se sent interpel·lat, el Carnaval és només atrezzo.

Protegir no pot voler dir domesticar. Regular no pot voler dir neutralitzar. Preservar no pot voler dir momificar. Perquè si el Carnaval ja no incomoda, si ja no descol·loca, si ja no fa suar una mica les estructures, potser el que estem celebrant no és el Carnaval. És una mena de reproducció controlada; com un zoològic.

I un zoològic carnavalesc no és desordres i aldarull, no és soroll, no és irreverència, no és transgressió... és protocol. A la merda els protocols!

I fins aquí el teu butlletí dominical. Bon diumenge!